Exposició: "Jordi Pericot, 20 anys d'art cinètic (1964-1984) + gràfics actuals"

Jordi Pericot (el Masnou, 1931) és un dels grans artistes del país i un dels masnovins més universals. La seva acció pedagògica i universitària s'ha centrat en els camps de la comunicació audiovisual, social i el disseny, primer com a director de l'escola Elisava, i després com a catedràtic de les universitats de Barcelona i Pompeu Fabra. La seva producció artística s'ha centrat, sobretot, entorn de l'art cinètic. És també un investigador reconegut i membre de la Reial Acadèmia de Santa Isabel d'Hongria, de Sevilla. Recentment ha rebut la Medalla d'Or del Mèrit Cultural, concedida per l'Ajuntament de Barcelona.

Experimentació, creativitat, investigació i docència

Jordi Pericot va néixer al Masnou l'any 1931, fill de pares mestres. La seva mare, tenint en compte les dificultats que va passar a l'època, volia que els seus quatre fills tinguessin, com a mínim, magisteri. Jordi Pericot va continuar estudiant filosofia i és doctor per la Universitat de Barcelona.
La seva vida gira entorn de la producció artística i, especialment, del cinetisme, la pedagogia i la teoria del disseny, i la comunicació pròpiament dita. Es declara “ateu artístic”. Diu que no creu en l'aura de l'art, però, en canvi, creu en l'art com a forma de comunicació.
Actualment, és catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra. Des de la democràcia fins ara, coordina una unitat d'anàlisi de la propaganda política que fa recerca i interpretació de totes les campanyes.
L'any 1958 va decidir marxar del país. “Era bàsic per a la supervivència intel·lectual”, diu. Se'n va anar a França, tot un símbol de la llibertat i el progrés, que no tenia res a veure amb l'Espanya franquista. Va arribar a Tolosa, on va col·laborar en una revista dedicada a les Antilles. Aquella experiència el va introduir en les tècniques del cinema experimental. Amb el Centre Pedagògic de París, va fer una sèrie de reportatges sobre els problemes racials a les Antilles per a la TV francesa. Entre els seus treballs pedagògics, destaca també la pel·lícula Platero y yo , rodada a la serra d'Albarracín i pensada per als estudiants d'espanyol a França. A París, hi va passar vuit anys, del 1960 al 1968.
“Jo volia ser apàtrida. La meva il·lusió era sortir i no pertànyer a ningú, ni a persones, ni a ideologies ni a pàtries. Vaig mantenir una temporada aquest criteri. Després, vaig veure que era irrenunciable la relació amb les persones, sobretot si em volia dedicar a la comunicació. Amb les altres coses, m'ha quedat aquest despreniment total, poc lligat a objectes o idees prefabricades.”
A França, hi va estar deu anys. “Vivíem un antifranquisme no militant, sinó ideològic. La militància va venir a la tornada; una tornada molt significada. Va anar lligada amb la tancada de Montserrat (1969). Va ser el retorn voluntari i la permanència forçada.”
En tornar de França, va mantenir una destacada activitat cultural. Va crear el grup MENTE (Mostra Espanyola de Noves Tendències Estètiques), que agrupa personalitats com Ricard Bofill, en arquitectura, Ricard Salvat, en teatre, o Daniel Giralt Miracle, en crítica artística, entre molts altres. Introdueix els conceptes que havia conreat a París en la creació artística participativa i no comercial. L'any 1972, representa Espanya a la Biennal de Venècia i és conegut pel seu treball innovador en el camp del cinetisme.
Ha portat a terme una àmplia tasca investigadora i docent al voltant de la teoria de la imatge i de la comunicació, així com també de la pedagogia del disseny.

Entre d'altres obres publicades sobre la teoria de la imatge, és autor de:

• Servirse de la imagen, un análisis pragmático de la imagen;
• Estratègies argumentatives de la propaganda política audiovisual;
• L'evolució del discurs persuasiu electoral a la televisió;
• L'incompliment informatiu i comunicació audiovisual;
• Transitar por los mundos possibles;
• Mostrar para decir, la imagen en contexto;
• Jugadas inéditas del juego de la imagen:
• Reflexiones en torno a los juegos de lenguaje de Ludwig Wittgenstein.

En l'àmbit de la teoria del disseny, cal destacar:

• La pedagogía del diseño;
• Límites pedagógicos del diseño moderno;
• La cultura del diseño paso a paso;
• El disseny i totes les formes artesanals,
• El dissenyador com a formalitzador i comunicador de formes.

També ha estat director i promotor de diversos projectes d'investigació i docència, com l'Escola Superior de Disseny Elisava, de Barcelona, i l'Estació de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, actualment Barcelona-Media, també de Barcelona.

Té una dilatada trajectòria en el camp de la producció artística, especialment en la recerca de l'art cinètic. Ha exposat en moltes ciutats europees i la seva obra està representada en els principals museus d'art contemporani.