Els dimecres són dies especials reservats per a la meva millor amiga, la Laura. Som amigues de tota la vida i mai hi havia hagut un dia que no ens haguéssim vist, bé, fins que es va casar. La vida de muller li ha donat menys temps lliure i aquesta és la raó per la qual només ens podem veure els dimecres, quan el seu marit va a sopar amb els amics.
Sempre quedem a la cafeteria que hi ha al meu carrer i parlem una mica de tot: de la feina, del temps, el que ens interessa, de la vida a casa... Però a la Laura no li agrada parlar de la vida de casa, no des que em vaig assabentar de com la tractava. Ara, quan li pregunto, força un somriure i amb els ulls entretancats contesta "ens va millor...".
Ahir, la Laura va arribar més tard del normal, se la veia trasbalsada. Anava una mica despentinada, però s'havia maquillat. Em va sobtar, la Laura no és de les que es maquilla per quedar amb mi, tot i que sempre s'arregla el cabell. Quan es va acostar, vaig entendre per què. El maquillatge no podia cobrir del tot el blau que tenia a la galta.
"Em vaig donar un cop amb una porta". No la vaig creure. Me la vaig endur a casa meva. Quan li vaig tornar a preguntar va trencar a plorar, desconsolada. Entre plors repetia "ell m'estima, ell m’estima, ell m’estima" amb el cap cot i fregant-se les mans. La vaig abraçar ben fort, tant com vaig poder i vam plorar plegades. Quan esgotada, va adormir-se damunt el meu llit, la vaig deixar descansar.
Ja tard, el seu marit em va trucar preguntant per ella i li vaig dir que estava amb mi i el vaig penjar. No calia dir-li res més. Ara, la Laura viu amb mi. No vol tornar a casa seva, té por. I, no, no la deixaré tornar a casa seva, no fins que es faci justícia.
Escrit per: Núria Raimí alumna d'Escolàpies El Masnou.