Què és una vida?
Una vida ha de ser bonica, sense ningú que vagi frenant els teus somnis, ni molt menys fer canviar els teus objectius. Però quantes persones creieu que no tenen una vida bonica? Quantes persones creieu que callen?
Unes qüestions simples, però que molts no s'atreveix a contestar o ni tan sols parar-s'hi a pensar.
Sempre he viscut de prop aquelles afirmacions que asseguren que l'home és qui et manté, que les dones són fluixes, que tu no vals res, que jo soc superior a tu.
Això em provocava impotència, un no poder fer res, i veia com afectava algú que estimo, algú que va perdent les seves paraules i sentiments per por que li pugués passar res dolent. Jo havia de callar, callar tot allò que no estava bé, amagar-me com un covard per qualsevol crit o gest.
A vegades, alguns crits em sortien de l'ànima de veure alguna cosa incorrecta, em sobrepassava escoltar i veure totes aquelles expressions i gestos ofensius cap a la meva mare, així que quan les deia, el meu pare venia cap a mi, i aquells segons eren els pitjors de la meva vida, el cor s'accelerava, la meva cara es començava a empal.lidir; era por, però ell deia que era una conseqüència de les suposades bestialitats que sortien de la meva boca. Sabia que el que jo deia era veritat, podien ser unes paraules horribles, però eren certes.
La meva mare aguantava cada dia, cada hora, cada minut i cada segon tot allò i jo, com a covard, no podia fer ni dir res.
Tot va començar quan el meu pare controlava molt la meva mare, li demanava on havia estat, què havia fet, amb qui havia quedat, però jo veia que ella cada cop estava més estranya, més apagada, com si la seva llum s'estigués apagant per complet. El més estrany era quan li preguntava: deia que no passava res, però jo també tenia ulls, uns ulls per veure tot allò que començava a passar. Tota aquella violència i maltractes eren ben presents. Al principi no li donava importància, però van anar passant els anys i jo creixia, i veia les coses d'una altra manera. Aleshores, és quan en vaig prendre consciència.
A les nits sentia com discutien, i era quan un cop un fort i agut deixava pas a un silenci etern. En aquells moments la ràbia m'envoltava, acompanyada d'un calfred, i al cap només hi tenia una pregunta: com ma mare podia seguir aguantant aquell infern?
Al cap del temps vaig anar veient el per què; ella no era capaç de denunciar algú que havia estimat tant, i també per por que el meu pare li fes alguna cosa.
Però va arribar el dia en què em vaig cansar de sentir totes aquelles coses, aquells gestos. Estava molest i enrabiat de veure-ho cada dia, així que em vaig armar de valor per poder- ho dir i demanar ajuda.
No va ser gens fàcil explicar el que havia passat durant deu anys, una vida que ningú hauria de tenir ni patir. Vaig anar a molts llocs, tots donaven la mateixa solució, denunciar el meu pare. Si; sentia ràbia per totes les coses que ell li havia fet a ma mare, però era mon pare. Era una situació molt difícil, però jo no podia seguir aguantant com la meva mare, que s'enfonsava en les seves pròpies llàgrimes. Passats els dies, vaig anar directe a mon pare, em vaig posar davant seu i li vaig dir ben clar que prou, que s'havia d'acabar d'una vegada, que havia arribat el final. I vaig prendre la decisió més important de la meva vida: denunciar-lo. Ell se'n va anar de les nostres vides, amb una denúncia i una carta d'allunyament. Passats un any, la meva mare va tornar a recuperar la seva llum, i cada dia de la seva vida era totalment diferent, gràcies a mi i a l'ajuda que ofereix molta gent. I gràcies a l'educació que em va oferir la meva mare, vaig tenir el valor per a fer-ho.
Has de ser lliure; obre les teves ales i vola.
Escrit per: Mar Díaz, alumna de l'Escola Sagrada Familia.