Menú
Glòria Campoy presenta el llibre que ha elaborat a partir de la seva recerca històrica sobre les persones que van arribar al Masnou fugint del front
“Heu d’estar orgullosos; el Masnou va ser un poble molt solidari amb les persones que s’evacuaven d’altres zones d’Espanya a mesura que avançava el front de la Guerra Civil”, afirmava ahir Glòria Campoy Collado, professora de batxillerat, filòloga, documentalista i estudiosa de la Guerra Civil, en la presentació del llibre El Masnou, un oasi en temps de guerra pera als refugiats. Va tenir lloc a les 19 h, a la Sala Joan Comellas de l’Edifici Centre. Van assistir-hi més d’una trentena de persones per escoltar el resultat de la interessant investigació de Campoy sobre com va viure el Masnou aquell moment. Entre els assistents hi havia l’alcalde, Jaume Oliveras; l’exalcalde Josep Azuara; la regidora de Cultura, Neus Tallada, i membres del jurat de la VIII Beca de Recerca Local.
El llibre es pot aconseguir en paper al Museu Municipal de Nàutica i a l’Arxiu Municipal. Se n’han imprès 500 exemplars. També es pot consultar en PDF a la pàgina web que recull les publicacions de l’Arxiu. És el número 32 de la col·lecció de recerca històrica local “La Roca de Xeix”. El treball que ha generat aquest llibre ha estat possible perquè la proposta d’investigació de Campoy va ser seleccionada en el concurs biennal que convoca l’Ajuntament per cultivar la memòria històrica local. “Ja tenim les bases aprovades per convocar la següent beca”, va avançar l’alcalde en presentar l’acte. Oliveras va agrair la feina meticulosa de Campoy: “Ens ajuda a comprendre un dels períodes més complexos de la nostra història”. “L’acollida dels refugiats durant la guerra és, a més, un tema poc conegut al Masnou, que fins ara sabíem per la història oral que ens havien explicat els nostres pares i avis”, afegia.
Com a fil conductor de la seva exposició, Campoy va fer servir els conceptes d’oasi i paradís. “És hiperbòlic o exagerat el fet d’utilitzar aquestes paraules al títol, per descriure un poble en temps de guerra?”, es qüestionava. “En una guerra, cap lloc no és un oasi, però sí que devia ser-ho per a la gent que hi va arribar com a refugiada, després del que van passar als seus pobles i ciutats i al tortuós i llarg viatge de les evacuacions”, reflexionava. “Aquí van tenir una rebuda meravellosa. Quan van començar les primeres evacuacions, el Masnou es va oferir voluntari per rebre nens. Va ser un poble pioner i solidari en abundància”, relatava Campoy, alhora que feia entendre què devia suposar per a aquelles persones el fet d’escapar d’una zona en guerra, dels bombardejos i de tota mena de patiments, i arribar a un lloc bonic i amable on tenien casa, menjar, roba, oci, cultura, educació per als infants...
“Posteriorment, tots els municipis de la rereguarda republicana havien d’acollir obligatòriament refugiats provinents del front de guerra”, precisava. La proporció obligatòria d’acollida, segons Campoy, era el 10% de refugiats i refugiades respecte a la població del municipi. El Masnou, que aleshores comptava amb uns 5.000 habitants, va acollir un nombre de persones equivalent al 15% del seu cens. En total, van ser 834 persones. La gran majoria eren infants, dones i gent gran: “Els homes adults havien de quedar-se al front i fer la guerra per defensar la República.”
Les 123 pàgines del llibre contenen dades de gran valor històric, com la llista de les persones que van refugiar-se al Masnou, que en detalla els noms, l’edat i la població d’origen. També on van ser allotjades. Algunes, en cases particulars; sovint, convivien amb els residents. D’altres, en cases confiscades. També es van crear colònies en institucions i edificis grans, com els laboratoris (Casa Bellamar), la guarderia infantil Spain and the World, les Escolàpies o la Casa del Marquès, entre d'altres.
A banda, Campoy va enumerar les diferents fases en què es pot dividir l’acollida dels refugiats, cadascuna amb la seva onada de persones evacuades. Durant la primera, la majoria provenien de Madrid i l’Aragó. En la segona, del front de Màlaga i de les regions del mar Cantàbric; si bé aleshores se les anomenava, genèricament, “bascos”. Aquest últim va ser el grup més nombrós de refugiats al Masnou. La tercera onada, quan la República ja agonitzava i s’enduria la repressió dels colpistes a les zones conquerides, va ser la més caòtica, amb “una desbandada de famílies senceres que provenien del front de l’Aragó i que tenien com a objectiu exiliar-se a França”, explicava la investigadora.
En acabar la guerra, “moltes de les dones refugiades encara eren al Masnou”, relatava Campoy. “Un mínim de quaranta persones s’hi van quedar; moltes eren vídues”. “D'altres van tornar als seus pobles, on ja no hi tenien res. Es van quedar sense família, sense casa, sense terres... Va haver-hi també moltes víctimes de la repressió, amb condemnes a presó o a pena de mort pel simple fet d’haver estat evacuades durant la guerra”. Tornant al títol del llibre, i malgrat l’horror de la guerra i de la repressió posterior, a la introducció del llibre es detalla que per a molts dels refugiats, especialment per als infants, l’estada en aquest poble del Maresme “va ser una experiència positiva inoblidable [...]. Molts recorden els vestits i les joguines que es van emportar al seu poble i la sensació que poques coses a la seva vida van ser més emocionants que el seu temps al Masnou”.
