Menú
L'historiador Joan Esculies pronuncia la conferència que enceta la celebració de la Diada al Masnou
El Masnou va començar la celebració de l’Onze de Setembre amb la conferència “Catalunya és una nació?”, de Joan Esculies, historiador, periodista i escriptor, la vigília de la Diada, el 10 de setembre. La va pronunciar davant el nombrós públic que va omplir la sala capitular de l’Ajuntament, incloent-hi diversos regidors i regidores de l’Equip de Govern i de l’oposició.
L’alcalde, Jaume Oliveras, el va presentar repassant la seva trajectòria i algunes de les seves publicacions, d’entre les quals va destacar “la monumental biografia de Josep Tarradellas”. Entrant en matèria, Oliveras va titllar de “provocació intel·lectual” el títol de la conferència. Esculies va estar-hi d’acord, apuntant a “la complexitat” que comporta el fet de definir què és una nació: “M’interessa molt més plantejar idees que no pas sentenciar en una direcció concreta”.
Així i tot, no va trigar a respondre si Catalunya és una nació: “Jo dic que sí”. Però immediatament va enllaçar noves qüestions: “És més nació avui que fa deu o vint anys? De quanta gent depèn que ho sigui? Quant de temps ho serà? Què és una nació?”. Aquest darrer dubte és, en definitiva, la gran pregunta, però la contesta és subjectiva: “Cadascú respon segons les seves nocions”. Aquesta reflexió va fer que el mateix Esculies plantegés si hi ha “tantes nacions com nocions”, i va recordar que, en l'àmbit acadèmic, continua sense consensuar-se la definició del concepte nació.
La conclusió d’Esculies és que “una nació és un element subjectiu creat per individus que decideixen ser nació, d'acord amb uns trets culturals comuns i a un territori –però no en tots els casos”. “És una realitat social que existeix només en la mesura que aquells que s’hi senten integrats creguin en la seva existència. És una comunitat imaginada, però no imaginària”, aprofundia. “Per això, no determinen si Catalunya és una nació aquells que la neguen, sinó la gent que ho creu”. A partir d’aquí, l’historiador va dissertar sobre les quatre grans corrents acadèmiques que durant segles han intentat explicar com s’originen les nacions, cosa que mena, de nou, a la complexitat: “Al món hi ha, aproximadament, dos-cents estats, però unes sis mil comunitats humanes que es consideren nació”.
D’aquest context, que mostra la globalitat de l’enigma, l’historiador va tornar al cas català, i va establir lligams entre els quatre corrents acadèmics històrics internacionals i els posicionaments d’alguns partits polítics catalans en aquesta qüestió. També va abordar les vicissituds històriques catalanes del darrer mil·lenni, per arribar a la conclusió que la “nació espanyola es consolida i pren forma amb la Constitució de Cadis del 1812”. “És quan comença l’embolic, perquè Espanya intenta conformar-se a semblança de França, seguint el model d’un estat, una nació, i intenta establir-lo a tot el territori, però sense acabar d’aconseguir-ho”.
La resposta catalana, l’autoafirmació nacional moderna i autònoma respecte al concepte d’estat, l’estableix Enric Prat de la Riba, a finals del segle XIX, de manera molt vinculada a un dels corrents acadèmics històrics, que considera l’origen de les nacions com un fet gairebé natural i atàvic, “que sempre ha existit”. En contraposició, una altra figura històrica del catalanisme, Antoni Rovira i Virgili, basava l’existència d’una nació al fet que la població decideixi ser-ho. Així, l’existència d’una nació quedaria també lligada a la cohesió social i els drets civils.
En vincular aquestes idees al posicionament d’alguns dels partits polítics catalans actuals, l’historiador va llançar una crítica: “Em fa l’efecte que fan lemes però no reflexionen prou sobre com ha de ser la nació catalana”. En aquest sentit, va apuntar als canvis demogràfics actuals i a l’objectiu que la població nouvinguda també cregui en la nació catalana. Va advertir que els partits polítics encara plantegen el dilema emmarcant-lo en la integració a la nació catalana de la immigració predominant al segle XX, protagonitzada per persones que provenien de diverses regions d’Espanya. “Ara venen de moltes altres parts del món”, va afirmar, tot subratllant la pertinença de reflexionar sobre aquesta qüestió aprofitant la Diada Nacional, una commemoració que tindrà sentit en el futur si continua havent-hi gent, o prou gent, que consideri que Catalunya és una nació.
