Menú
L’Ajuntament li atorga la distinció més gran del municipi per les seves aportacions en l’art, el disseny gràfic i la docència
"Em considero un jugador de la vida”, va sincerar-se Jordi Pericot i Canaleta en l’acte de lliurament de la distinció de Fill Predilecte de la Vila del Masnou, que va tenir lloc aquest divendres, 18 de març, en una Sala Joan Comellas plena a vessar. L’espai no podia ser més idoni, tenint en compte que es trobar al mateix edifici que allotja una bona col·lecció de les seves obres, a l’Espai d’Art Cinètic Jordi Pericot. A l’acte van assistir-hi més de cent persones, entre les quals molts amics i familiars d’aquest artífex de la consolidació del disseny com a disciplina acadèmica.
“He viscut molts anys i he fet moltes coses. No sé si bones o dolentes, però sí útils, totes elles, perquè sempre he fet allò que pensava que havia de fer”, va afirmar aquest artista plàstic, filòsof, teòric, pensador i docent de l’art, el disseny i la comunicació audiovisual, després d’escoltar les intervencions dels tres amics que van parlar de la seva figura. “Tants elogis m’han fet avergonyir”, va admetre amb modèstia, abans de desgranar per què considera “un joc” l’obra immensa que ha produït en múltiples camps: “Perquè m’agradava fer-ho. Quan algú fa una acció lliure, sense autoimposició i sense que ningú l’obligui, perquè vol, esdevé un joc que no requereix cap esforç”.
Seguint la idea del “joc seriós” com a fil conductor de la seva trajectòria, com “una via per interpretar la realitat i transformar-la”, Pericot va assenyalar alguns dels jocs clau que l’han modelat com a creador i pensador. El primer, la guerra i “la repressió, la depressió i la marginació social, cultural i política del país que va generar durant quaranta anys”. Aquelles dificultats van generar “la il·lusió de recuperar el temps perdut”, en una generació, la seva, “molt il·lusionada i compromesa amb la modernitat, un concepte que significa entrar en raó, eliminar la irracionalitat i il·lusionar-se per avançar i progressar”. L’altre joc que va marcar la seva biografia van ser els anys que va viure a França.
Més enllà de la llibertat d’aprendre i créixer intel·lectualment en un país democràtic i avançat, aquesta etapa li va portar “la coautora” de bona part de la seva vida, Gisa Mohr, la seva companya i mare de les seves filles, Gal·la i Leslie, i del seu fill, Bruno. La família sencera va protagonitzar els moments més emotius de l’acte, especialment amb la lectura d’un poema recitat per la seva filla Leslie i els parlaments de la seva dona, Gisa, i del seu fill, Bruno, que va considerar que la distinció de Fill Predilecte és el màxim reconeixement al qual es pot aspirar, ja que “s’atorga per la gran persona que és”.
L’alcalde del Masnou, Jaume Oliveras, no podia ocultar la satisfacció per atorgar la distinció al “masnoví de naixement i per vocació” Jordi Pericot, tot recordant les seves “profundes arrels masnovines”, referint-se a Josep Pericot i Maria Canaleta, pare i mare dels germans Josep, Iago –també Fill Predilecte de la vila– i Jordi. “Els Pericot donen per molt”, va bromejar Oliveras, just abans d’agrair la seva predisposició a col·laborar i participar en les activitats socials i culturals que s’organitzen al Masnou. “Representa els valors de l’avantguarda –continuava Oliveras–, uns valors que hem de reivindicar més que mai”, en el sentit que “l’estètica no s’imposi mai a l’ètica” i en el fet d’atorgar tota la rellevància “al progrés, el pensament crític i la racionalitat”.
Abans dels parlaments de l’alcalde i de Jordi Pericot, la conductora de l’acte, Marta Roig, membre del Consell Municipal de Patrimoni, va donar peu a les intervencions de Daniel Giralte-Miracle, company de Jordi Pericot al claustre de l’Escola Elisava i a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi; Jesús del Hoyo, del Col·legi Oficial de Disseny Gràfic de Catalunya i professor de la Universitat de Barcelona, i Francesc Xavier Ruiz Collantes, doctor en Comunicació i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra.
Com que Daniel Giralte-Miracle no va poder assistir a l’acte, va ser Marta Roig qui va llegir a l’auditori l’escrit que Giralte-Miracle va adreçar a Pericot: “Una personalitat com tu mereix aquest honor per tot el has fet i el que has aportat a la ciutat, al país i a la cultura catalana”. “Vas engegar a Elisava la primera escola moderna de disseny seguint els patrons de la Bauhaus i Ulm, posant les bases d’una nova pedagogia”, recordava, així com –ja en el camp més purament artístic–, el fet que esdevingués “el representant de l’Estat espanyol a la Biennal de Venècia”. “A partir d’ara, el Masnou i Pericot aniran junts, com Dalí a Cadaqués i Miró a Montroig, en què artista i població són inseparables”.
Jesús del Hoyo, antic alumne de Pericot, va posar en valor la seva faceta de pensador: “Moltes gràcies per haver construït el disseny”, va afirmar, tot subratllant el rol pioner i innovador de Pericot com a teòric i professor del disseny gràfic. Per a del Hoyo cal agrair en gran part a Pericot el fet que “ara sí que el disseny és el que ha de ser”. Va repassar el “canvi radical” que va impulsar a finals dels anys seixanta del segle XX a l’Escola Elisava, abans de continuar amb aquesta tasca com a catedràtic de la Universitat de Barcelona, a partir dels anys vuitanta i, ja entrat el nou mil·lenni, com a membre de la Junta de Govern del Col·legi Oficial de Disseny Gràfic de Catalunya. “Li ho ofereixen i diu que sí, no ho necessitava pas, però no li cauen els anells i se suma a aquesta nova aventura”, va recordar.
Francesc Xavier Ruiz Collantes va afegir al currículum docent i acadèmic de Pericot les etapes a la Universitat Autònoma de Barcelona i com a vicerector de la Universitat Pompeu Fabra. Collantes també va ser un alumne seu que va quedar impressionat des del primer moment: “Va ser una classe fantàstica, extraordinària, impartida per un senyor que explicava coses molt innovadores i hiperinteressants”. Per a Ruiz Collante, Pericot “és un pioner que ha obert múltiples camins, en l’art, el disseny i l’acadèmia; és a dir, algú que ha obert molts camins a la cultura catalana els darrers cinquanta o seixanta anys”. “És algú –afegia Ruiz Collante– amb una capacitat brutal de fer moltes coses diferents i fer-les totes de forma excel·lent.” “És impossible assolir un nivell més alt”, va afirmar just abans de compartir un “secret” que anys enrere li havia confiat el mateix Pericot i que, sempre segons el seu exalumne, explica “per què és tan bo”: “Un dia em va dir que tot acaba sent tan fàcil com fer un truita”. “Francesa!” va precisar després en Jordi Pericot, atenent l’enorme complexitat que implica la creació d’una bona truita de patates.
