És el resultat d’una investigació que la historiadora ha dut a terme amb el suport de la IX beca de recerca local
“Les mines d’aigua del Masnou no són espectaculars, però sorprenen per ser tan nombroses, inesperades i desconegudes, i per estar ocultes”, va afirmar la historiadora Rosa Maria Andrés Blanch en la presentació del llibre Les mines d’aigua: la cara oculta del Masnou. Editat i publicat per l’Ajuntament, és el resultat de la investigació que ha fet Andrés després que la seva proposta fos escollida pel jurat de la IX beca de recerca local. La publicació forma part de la col·lecció La Roca de Xeix, de l’Arxiu Municipal. Està disponible en línia, però també es pot aconseguir en paper, gratuïtament, al Museu Municipal de Nàutica.
L’acte de presentació, dut a terme divendres passat, va omplir de públic la Sala Joan Comellas de l’Edifici Centre. Entre els assistents s’hi comptaven diversos regidors i regidores de l’Ajuntament, així com l’alcalde, Jaume Oliveras, que va considerar que el llibre “és una obra imprescindible per conèixer la història del Masnou”, i va subratllar que “les mines d’aigua són una de les riqueses patrimonials més importants del municipi”. A banda d’explicar l’origen i l’evolució d’aquestes galeries distribuïdores d’aigua, Andrés va voler mirar endavant i va advertir “del futur incert” que afronten. Moltes estan en desús, perquè el seu manteniment, que depèn dels particulars que en són propietaris, és molt costós. A això cal sumar-hi altres entrebancs, com els tràmits i permisos que requereix l’ús de l’aigua i la dificultat de trobar minaires que continuïn l’ofici d’entrar a les mines per reparar-les. Per tot plegat, a dia d’avui són molt poques les que continuen actives.
Per a Andrés, “la supervivència de les mines d’aigua requereix la complicitat de l’Ajuntament”. En aquest sentit, l’alcalde va avançar que s’està treballant per aprovar un pla especial que les protegeixi. Al llibre, Andrés apunta a la importància que pot tenir tornar a aprofitar l’aqüífer que alimenta les mines d’aigua per fer front a sequeres com l’actual, que poden cronificar-se si l’escalfament global implica un clima molt més sec a Catalunya. “L’aigua de les mines no ha desaparegut i continua el seu curs cap al mar, ara, però, sense passar pels dipòsits ni per les fonts dels sobreeixidors i dels safarejos de les eixides”, recorda Andrés al llibre. Amb tot, val la pena assenyalar que enguany l’Ajuntament ha aconseguit un permís de l’Agència Catalana d’Aigua per aprofitar l’aigua de la mina de Can Barrera. S’utilitza per a la neteja de carrers, cosa que permet estalviar aigua potable de la xarxa general d’abastament.
“La majoria de la gent no hi hauria entrat mai”, va admetre Andrés quan l’alcalde va destacar “la gran tasca de recerca” que ha fet i “les aventures sota el Masnou” que ha viscut per escriure aquest llibre. I és que els prop de dos anys d’investigació han requerit que hagi recorregut part de “les venes del Masnou”, en paraules d’Andrés Blanch. Qui vulgui endinsar-s’hi, pot mirar un vídeo que s’ha inclòs al llibre mitjançant un codi QR. Gravat per Xavier Fuster, mostra algunes de les galeries per dins i com és la feina dels pocs que s’hi aventuren per fer-ne el manteniment. Són túnels completament foscos i humits, i tenen una alçària d’entre 1,5 i 1,8 metres. La curiositat d’Andrés Blanch per aquest sistema de proveïment d’aigua li ve de lluny, pel fet de tenir una mina d’aigua a la llar familiar, “com si fos un element normal d’una casa”.
Durant la presentació, Andrés va revelar una de les primeres incògnites que assalta qualsevol persona que s’interessa per les mines: l’origen de l’aigua. Prové del gran aqüífer que descansa sota el Maresme. L’orografia de la comarca, marcada per una cadena de muntanyes de poca altura, però molt pròxima al mar, i el substrat del Masnou, format en gran part per sauló, completen les particularitats geològiques que van propiciar la construcció de les mines. Les raons històriques van donar l’empenta definitiva a l’excavació de tants quilòmetres de galeries, sobretot a partir de la creació del Masnou, un municipi jove, constituït el 1825 arran de la independència de Teià. Tot i que les primeres mines d’aigua, les que abasteixen masos històrics com Can Teixidor, són molt més antigues, la gran majoria de galeries es van foradar durant el segle XIX, en paral·lel a l’expansió urbana del nou poble i a la proliferació de les cases que construïen les classes benestants i menestrals. I és que les mines eren la manera de proveir-se d’aigua a la mateixa llar, sense haver d’anar a buscar-la fora. Cal tenir present que el Masnou no es va connectar a la xarxa d’abastament d’aigua Ter-Llobregat fins al 1968.
El llibre d’Andrés conté fotografies i descripcions de bona part de les mines del Masnou i dels diferents elements que les configuren, així com el plànol més complet que existeix del recorregut de totes elles, elaborat per Tomàs Pla entre el 1997 i 1999. Alhora, permet conèixer el funcionament de les mines i els estris i sistemes que s’utilitzaven per repartir l’aigua i vendre-la o adquirir-ne. Tanmateix, bona part de la seva investigació s’ha centrat en el mètode de construcció i en els minaires que van crear-les, recopilant noms d’un bon nombre dels que van treballar al Masnou. “Era una feina molt dura”, va afirmar Andrés Blanch tot recordant que en aquella època era habitual el treball infantil. En qualsevol cas, els minaires “havien de gratar el sauló en lloc de picar-lo per no aixecar pols” i s’havien d’orientar sota terra, ajupits o de genolls, servint-se de llànties per il·luminar la foscor més absoluta. A més, sota terra hi ha poc aire per respirar i s’havia de tenir molt present un dels pitjors perills: l’acumulació del diòxid de carboni, un gas inodor però letal.
En contrast, al final de tota mina apareix la llum i brolla l’aigua en una eixida o safareig, en un pati d’una casa privada que acostuma a ser un racó ben especial. Totes les eixides tenen elements comuns, però alhora estan decorades i ambientades de manera diferent, tal com es pot veure al recull de fotografies que, juntament amb diversos plànols, tanca el llibre. Algunes de les cases que tenen eixides i safarejos als patis obren les portes un cop a l’any, durant les Jornades Europees de Patrimoni. La cita d’enguany ha estat, precisament, aquest diumenge, 20 d’octubre. S’han obert cinc patis particulars. Cadascun ha rebut, de mitjana, la visita d’unes 140 persones. A banda d’aquest esdeveniment especial, l’Ajuntament programa periòdicament visites guiades en un tram de les mines Cresta i Malet i al Centre d’Interpretació de la Mina d’Aigua de la plaça d’Ocata, on es pot veure una rèplica d’un safareig d’una casa benestant. Són algunes de les activitats que recull el programa anual Descobreix el Masnou.